L'Últim esclat : Esquerra revolucionària, moviment obrer i canvi polític a Catalunya (1975 - 1979)
Sans Molas, Joel

Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2012

El present treball analitza les organitzacions de l'esquerra revolucionària en el context de la transició a Catalunya, entre la mort del dictador el 1975 i les primeres eleccions municipals de 1979. Emmarcat com un fenomen europeu, l'autor tracta la gènesi, consolidació i relació amb el moviment obrer d'organitzacions com ara el PCE(i) (més endavant PTE), l'MCE, la LCR o la OICE. En un segon apartat, analitza la praxi d'aquestes organitzacions en la conjuntura política d'ofensiva per part de l'oposició antifranquista que tingué lloc entre finals de 1975 i 1976, abastant així el seu paper en esdeveniments cabdals com ara la vaga del Baix Llobregat o la de Sabadell. Seguidament, també inscriu l'acció d'aquests grups en la nova conjuntura oberta el 1977, en què els sectors reformistes del règim semblen prendre la iniciativa en el procés de canvi polític. Finalment, analitza la posició d'aquesta constel·lació d'opcions polítiques enfront del nou marc democràtic i l'era dels pactes socials, que comportà la seva crisi.

L'Organització d'Esquerra Comunista en el moviment obrer : les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes (1971 - 1977)
Sans Molas, Joel

En: VIII Encuentro de Investigadores del Franquismo (CD-ROM). Barcelona : Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica : Fundació Cipriano García, 2013.
ISBN 9788469586549

En els moments del canvi de dècada dels anys 60 als 70 es va viure l'aparició de diferents projectes polítics a l'esquerra del PSUC que plantejaven una alternativa revolucionària. Respecte del moviment obrer, hom va trobar-se amb la problemàtica de com afrontar el predomini del PSUC dins de Comissions Obreres i la seva política moderada que no compartien. Les organitzacions van seguir diversos camins. Algunes organitzacions van sortir de CCOO per crear projectes propis. Aquesta comunicació s'apropa a la política envers el moviment obrer dels Círculos Obreros Comunistas (COC) i l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC o OIC en les sigles en castellà, més conegudes), escassament estudiada. L'OIC va ser una organització de l'esquerra revolucionària formada el 1974 a partir dels COC i que va involucrar-se intensament en les lluites obreres. L'especificitat d'aquestes organitzacions és que van potenciar uns espais obrers alternatius a les CCOO, de caràcter no sindical i que unien les reivindicacions laborals i una política anticapitalista: les Plataformes o Comissions Obreres d'Empresa.

L'Esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el canvi polític dels anys 70 : estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi
Sans Molas, Joel

En: "Otras voces, otros ámbitos" : los sujetos y su entorno : Nuevas perspectivas de la historia sociocultural. València : Publicacions de la Universitat de València, 2015
ISBN 978-84-606-5875-7

Tot i ser, en el seu conjunt, la segona força política de l'antifranquisme després del PCE i del PSUC, les organitzacions de l'esquerra revolucionària han estat poc reconegudes en el relat històric sobre els anys 70 i la transició. En aquesta categoria, l'autor hi aplega les organitzacions marxistes que hi havia a l'esquerra del PCE i del PSUC; entre les més importants en el seu arrelament social el PTE, l'ORT, l'MC, la LCR, l'OIC i l'OCE-BR. En aquesta comunicació Joel Sans realitza un estat de la qüestió elaborat i crític de les visions que ha presentat la historiografia respecte aquestes organitzacions, reivindicant en la seva interpretació els seus papers i la importància que varen tenir.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.